Sóc mecànica!

No és la primera vegada que sento a parlar de la realitat augmentada i és un tema que trobo realment interessant. Per aquest motiu, no m’agradaria només parlar d’aquesta com a tal, sinó d’alguna aplicació que se li podria donar. Apartant-me una mica del món publicitari i de les múltiples opcions que ens dóna a nivell de màrqueting, voldria mostrar-vos un exemple (que no és la primera vegada que utilitzo, però que m’agrada força) que crec que il•lustra molt bé una altra aplicació de la realitat augmentada.

És l’exemple d’una demostració d’un noi normal, de professió no mecànic, que arregla un cotxe BMW com un vertader expert gràcies a les instruccions que rep a través d’una espècie “d’ulleres fantàstiques” que li mostren i li indiquen tot el que ha d’anar fent, però no com un vídeo a seguir, sinó sobre la mateixa realitat que està vivint en aquell moment real. Per tant, es tracta, també, del món real de forma augmentat: de la realitat augmentada. Perquè ho pugueu veure, us adjunto el link fent click aquí amb el vídeo de Youtube corresponent.

D’altra banda, i per acabar, se m’ha passat comentar-ho en el blog del “42”, però crec que en alguna carrera de la UPF estaven treballant amb aquest tipus de tecnologies. No sé ben bé si és realitat augmentada o no, però crec que eren dispositius que funcionaven de forma similar als mapes aquells en 3D que se’t despleguen al mòbil i et van orientant per la ciutat. És a dir, en l’exemple de la UPF es tractava de col•locar el telèfon mòbil (amb un dispositiu prèviament activat) sobre uns xips repartits per la Universitat i llavors, instantàniament, a la pantalla del mòbil apareixia certa informació del lloc on volien anar, què hi trobarien, etc. Tot i que, possiblement, aquest exemple tingui més relació amb els casos dels QR-Codes o Codis Bidi penjats al moodle!

Canvio click per casa

Seguint amb el post del poder d’anunciar-se a Internet a través de Google Adwords o altres “empreses” d’aquest estil, de forma sobretot econòmica i eficaç, voldria comentar un parell d’aspectes que m’han fet reflexionar.

En primer lloc, crec que pensar que Google Adwords és la base d’una estratègia de marca per donar-se a conèixer, no és del tot cert. Si que és cert en el sentit que si ets una petita empresa o un sol emprenedor és un ampli camí que et permet obrir moltes portes sense la necessitat d’invertir-hi massa. Però, penso que si es fa 100% per motius de rendibilitat, no és del tot així. M’explico: podria ser que apareguis “com a marca” a Google Adwords i no sé clickat... (llavors penses: mira, m’han vist anunciat, no m’han clickat, no he de pagar el cèntim d’euro per click i la meva finalitat s’ha complert.) Error!! Encara que parlem d’Internet, no deixem d’estar immersos en el mercat regit per la llei de l’oferta i la demanda. És a dir, menys clicks al meu anunci significa menys trànsit (menys demanda). Per tant, conseqüentment, a la que facin un click sobre el meu anunci, el cost per click d’aquest serà més alt, és a dir, pagaré més per aquest click!

Aquest cas, per exemple, crec que podria ser la solució que pensarien tenir moltes empreses que es vulguin anunciar a Google Adwords, amb el risc de compartir moltes paraules claus amb altres empreses de la mateixa categoria. Per exemple, si parlem d’una perruqueria per homes i dones a Calafell, possiblement com a paraules clau fem servir “perruqueria”, “unisex” i/o “Calafell” (entre altres). A la persona que li interessi fer aquesta recerca, quan introdueixi aquestes paraules al buscador tindrà un llistat amb un seguit d’anuncis similars. Per què? Doncs perquè segurament hi haurà més d’alguna perruqueria unisex a Calafell i és provable que totes les que s’anunciïn a la xarxa facin servir aquestes paraules. Quin sortirà en primera opció? I en segona? En funció de què? Llavors, els empresaris poden pensar: “és igual en quina posició estiguem! Si ja sortim al buscador, encara que no ens clickin, ja ens han vist!”. Aquest és l’error que comentava abans...

En segon lloc, i contraposat a això que he comentat ara, m’agradaria parlar d’una altra forma d’anunciar-se a través d’Internet. Bé, més ben dit, no és en sí una forma d’anunciar-se a Internet, sinó el poder d’Internet per anunciar alguna cosa. Es tracta, com molts ja sabreu, de la capacitat creativa i imaginativa que va tenir un noi en intercanviar un clip vermell per varis objectes de més valor fins a aconseguir una casa. Evidentment, si no hagués estat gràcies a Internet, no ho hagués pogut realitzar. Com molt bé il•lustra el text: “Y es que hoy, si uno no es noticia gracias a Internet, no es nadie”.

Forma de publicitat o no... vosaltres jutjareu, aquest últim és un mètode per anunciar algo a través d’Internet i ens fa reflexionar sobre el prodigiós poder de la xarxa en l’actualitat.

Un bon exemple d'advergaming!

Després d’haver llegit molts dels posts dels blogs dels meus companys, començant pel de la Lídia, he trobat molt interessant l’advergaming de Jag Black, sobre el qual m’agradaria fer algun comentari a nivell personal.

Realment, en aquest joc online, si que s’està anunciant un producte, uns texans, però crec que la interactivitat amb el client o possible consumidor en aquest cas és enorme! No únicament s’anuncien els texans sinó que penso que la marca està intentant fer passar una estona molt entretinguda al usuari, alhora que intenta, a través del joc virtual, crear simpatia entre la marca i el consumidor. A més, el tipus de joc i el producte estan en plena coherència amb el target de la marca... perfecte “a mi parecer”!

No obstant, el que ha fet una marca com aquesta no crec que ho pugui fer qualsevol marca, ja que penso que les característiques pròpies de la marca o del producte hi tenen molt a veure. Ara bé, per això està la imaginació... no? M’explico: possiblement una farmacèutica o una empresa de productes més seriosa no farà un advergaming d’aquestes característiques, però, per exemple, si podria fer algun tipus de joc virtual (com el conegut Farmville a Facebook) per intentar donar a conèixer el seu producte/marca al públic i fer-lo més familiar.

Està clar que estem en un període de certa saturació publicitària per part de les marques i d’un cansament generalitzat dels consumidors de veure tanta publicitat a tot arreu que interromp la seva informació. Per tant, aquests nous format que cada cop fan més “prossumidor” a l’usuari de la informació (encara que sigui publicitat), crec que poden ser molt interessants!

Elle Vs. Interviú

En aquest post parlaré d’un altre cas que va tenir lloc l’estiu de 2007 i el qual també fa referència a la publicació d’una exclusiva/notícia per part d’una revista en concret Vs. a una competidora seva. És el cas que molts ja coneixereu de les fotografies de l’Elsa Pataky en topless en una platja. Tot i així, adjunto 2 links per si algú vol fer un “remember”.

NOTÍCIA 1
NOTÍCIA 2

El cas el va acabar perdent la model, ja que resulta que es va exposar en topless en una platja d’ús plenament públic i transitada, on qualsevol persona l’hagués pogut veure. Ningú li va fer unes fotografies mig nua dins casa seva, sinó en un context propici a aquesta situació. No obstant, em vull centrar en el que als mitjans es refereix.

En aquest cas es tracta de la versió impresa de dos mitjans, publicades les dues (la permesa per l’actriu i la no permesa per ella) uns dies després que s’haguessin fet les fotografies. No obstant, Interviú hagués pogut penjar ipso-facto les fotografies a la seva versió online i tenir l’exclusiva. En aquest cas, per això, crec que Interviú va fer bé en esperar la versió paper perquè les fotografies que tenien eren diferents a les “oficials” que publicaria la revista Elle (no perdrien cap exclusiva) i, evidentment, molt millor un reportatge gràfic en paper que vengui (més diners) que no una versió online amb menys beneficis per Elle!

"Ostres nena, que wpa, no?"... "És que està d'examens i no té temps!"

La veritat, és que des que existeix Facebook, el que coneixem com el típic “comentari de fotos” és un clàssic que no falta pràcticament a diari en les meves connexions a la xarxa i relacions amb els amics.

Crec, sincerament, que no només pengem les fotos com a simples records (igual que fem o fèiem els àlbums de fotos abans), sinó que pugem les fotografies a la xarxa perquè les vegi com més gent millor, perquè tothom sàpiga el què hem fet, lo bé que ens ho fem passat i perquè, sobretot, ens facin comentaris respecte a aquestes.

Quan un amic ens comenta “Ostres, nena! Que wpa, no?” o bé “Vaya festa que us vau muntar!” automàticament requereix la nostra resposta i d’aquí la corresponent resposta de qui t’ha fet el comentari o d’una tercera persona afegida a la conversa. Per tant, el que vull dir amb això, és que s’originen unes converses entre els amics increïblement llargues, arrel del comentari d’una simple fotografia... inclús, m’atreviria a dir que a partir del 3r. comentari la conversa ja no té res a veure amb la fotografia ("nena, dígali al teu germà que em truki ke fa molt que no sé res d'ell.." "Si, clar! és que ara està d'examens i no té temps...")!

Com seria aquesta conversa analògicament parlant? Doncs quedaria un dissabte a la tarda només amb les meves amistats més properes (no amb els 3 milions de relacions que pugui tenir) per ensenyar-los-hi les fotos, en cas que m’ho demanessin o bé que jo tingués un interès especial en que les veiessin. Mentre miréssim les fotografies només parlaríem d’aquestes i del context concret en el qual les vam tirar. No crec que arrel de veure aquest àlbum sortís una altra conversa molt disparatada ni menys amb altres persones no presents que també hi participessin!

En aquest cas si que crec que el mitjà és el missatge! Sinó fixeu-vos en com arribaria a canviar el missatge ni no el poguéssim comunicar a través de les xarxes socials...!

Com sempre, arribo a la conclusió que les xarxes socials uneixen moltíssim les relacions entre les persones, les fan més fluides, dinàmiques i fan que siguin un “non-stop” en el contacte/comunicació!

Interessant... vull dir, interactiva persuasió

La web 2.0 (també a wikipèdia) no existiria si no existís la necessitat social de comunicació entre les persones. Però com tots sabem, comunicar no tant sols és escoltar i “tragar” informació, sinó que també és explicar i convertir-se en l’emissor d’informació. Les noves tecnologies han permès que pugui “existir” un espai en el qual els usuaris puguin compartir aquesta informació sense límits d’espai, distancia o temps… és a dir, anar més enllà de comunicar per parlar d’interactuar. Es tracta d’una altra forma de fer.

A continuació us mostro un exemple que permetrà que pugueu entendre millor de què es tracta, pels que encara no ho acabeu de veure clar. FORVO és un espai web que pretén ser el major diccionari internacional que contingui totes les paraules del món amb tots els idiomes i pronunciades per natius. Com ho faran? Una única persona es dedicarà a saber totes les paraules del món i trucarà a un natiu de cada país perquè la parli? Crec que no i també crec que la resposta ja la heu deduït. L’intercanvi de continguts a través de la web 2.0 en serà (i de fet n’està sent) la clau.

Amb tot això vull explicar que la base de la comunicació actual està passant en que no hi hagi un sol punt d’emissió d’informació, sinó que cada cop s’escolti més les necessitats del receptor perquè sigui aquest mateix qui faciliti la informació que pugui ser d’interès per a tots. Per exemple, a mi, com a consumidora de marques d’esport... què em pot resultar més atractiu: anar a buscar 50.000 samarretes fins que trobi la que m’agrada o bé dir a la meva marca què vull que em faci?

En resum, crec que aquest canvi de rols entre emissor/receptor d’informació, és a dir, la interactivitat que es produeix entre ells, està fent un grat favor a la persuasió, sobretot en el cas de la publicitat... ja no em venen tantes motos com abans, sinó la moto que vull!

El valor de les xarxes socials

Crec que aquest exemple que us mostro, és el clar retrat de com les xarxes socials poden influir altament en la publicitat. A part d’ampliar ràpidament el nostre cercle d’amistats, les xarxes socials tenen dos valors, també referits en el camp publicitari, que m’agradaria ressaltar.

En primer lloc, la característica bàsica de COMPARTIR INFORMACIÓ. Com ja he comentat en un altre post, la informació que es publica en una xarxa social corre com la pólvora en temps i espai, per tant, una marca que s’anunciï a Facebook, per exemple, pot ser coneguda de forma molt més ràpida que un anunci a TV. A part, també sense tenir en compte la inversió feta a la xarxa o en altres mitjans.

Tot i que la televisió també permet acotar i acostar-se al target de la marca a través de canals temàtics, entre altres, el punt diferencial d’Internet i sobretot les xarxes socials és que permeten la bidireccionalitat i la comunicació a dues bandes en la qual el consumidor també pot “demanar” el què vulgui a la seva marca. D’aquesta manera, es pot aconseguir una comunicació molt més directa i, evidentment, efectiva!

L’altre aspecte que volia ressaltar és el de la CREDIBILITAT UNIT A VELOCITAT. Possiblement vegis un spot per TV i no acabis de creure 100% el que t’està venent fins que un amic no t’ha explicat que realment funciona. I el que també està clar, és que tampoc crec que quan quedis amb un amic et dediquis a parlar sobre si allò nou que anuncien per TV és cert. En canvi, les xarxes socials permeten ipso facto que un amic/conegut parli de la informació que s’està anunciant en aquell moment concret i clar... si un amic ho diu: segur que funciona! És a dir, és molt més provable que s’estigui connectat a la xarxa i comentar en un moment donat un vídeo/acció publicitària que s’ha penjat al Facebook o Youtube, per exemple, que no pas veure un spot corrent per TV i comentar-lo al cap de 2,3 o 4 dies amb un amic, fent un cafè. Els que estudiem publicitat possiblement ho faríem... la resta no crec!

En resum, la viralitat de les xarxes socials és increïble!